Pedro Álvarez, Patricia Heras, Rodrigo Llança, Juan Andrés Benítez, Ester Quintana… Totes aquestes persones tenen en comú un desgraciat fet: són o varen ser víctimes d’abusos policials. A algunes els hi va costar la vida.
A elles cal sumar innombrables casos, anònims o menys coneguts, en els quals membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, estant o no de servei, han humiliat, apallissati fins i tot assassinat a algú.
Hi haurà qui pensi que són casos aïllats. Que en totes les cases hi ha alguna ovella esgarriada, però que per norma general comptem amb una policia amable i respectuosa. Gens més lluny de la realitat. L’Estat Español està a la capdavantera en el que a tortures i brutalitat policial es refereix. No només pel nombre de casos denunciats, també per les resolucions judicials dels mateixos: absolucions, pensions vitalícias… L’Estat, mitjançant els jutges, protegeix als botxins.
No obstant això, no és la nostra intenció reclamar una policia més humana. No volem que emboliquin les porres en cotons abans de dissoldre’ns de qualsevol manifestació. El nostre objectiu és visibilizar el paper necessàriament repressiu dels cossos policials.
Vivim en una societat dividida en classes socials, en la qual preval l’interès d’una minoria privilegada sobre una majoria condemnada a l’explotació laboral, l’atur i la misèria. En aquest escenari, les forces i cossos de seguretat de l’Estat juguen un paper imprescindible, ja que són precisament ells, per mitjà de la violència i les armes, els qui garanteixen que es manté la pau social. Per això, no ens enganyem: la policia no està per defensar l’interès del conjunt de la població.
Però hi haurà qui es mantingui en que sap d’exemples de bones accions dutes a terme per la policia. «Que si no es quin rescat». «Que si no se que de detindre a un violador». Però per cada acció «positiva» hi ha cinc casos de pallisses fins a la mort, deu desnonaments executats, mil manifestacions dissoltes i un milió d’humiliacions en comissaria. Enfront d’això, no hi ha més cec que qui no vol veure.
El passat estiu a la ciutat de Barcelona un taxista va viure un contratemps amb un motorista mentre treballava. El motorista va resultar ser Mosso d’Esquadra. Després de ser amenaçat i humiliat, el taxista es va enfrontar a un judici que li va condemnar a pagar una indemnització. A dia d’avui el nostre company es nega a pagar, la qual cosa suposa 15 dies de presó. Davant d’aquesta situació, el company prefereix la presó que pagar a un maton.
Arran d’aquest petit exemple, des de la CNT-AIT de Barcelona pretenem visibilizar el veritable paper repressiu de la policia. No tolerarem més humillacions i abusos. Assenyalem-los, amb o sense uniforme, i fem que passin vergonya d’haver-se convertit en mercenaris. Ni els volem, ni els necessitem.
