(Text publicat originalment al periòdic «cnt» del mes de maig)
En els darrers anys hem estat testimonis d’un augment de la conflictivitat social a l’estat espanyol. Aquesta conflicitivitat s’ha traduït en un augment del número de persones implicades en les lluites, i també en un creixement qualitatiu de les protestes. Mentre que fa anys era impensable una mobilització àmplia més enllà del discurs cívic-democràtic, els últims temps s’han generalitzat protestes que qüestionaven d’arrel les normes socials imposades pel règim actual. I, a la vegada que el discurs s’ha radicalitzat, la metodologia de la protesta, evidentment, s’ha encruelit, estenent-se l’acció directa i generalitzant-se la desobediència. D’aquesta manera no és estrany contemplar com en grans mobilitzacions es produeixen sabotatges a entitats bancàries o multinacionals entre aplaudiment i aclamació, o com la gent decideix creuar la frontera de la protesta simbòlica i aturar físicament mesures impopulars, des de la celebració d’un acte feixista fins el desallotjament d’un centre social, des d’un ERO fins la construcció especulativa d’un edifici.
Òbviament, alhora que augmenta la resposta social, augmenta la repressió. Per això aquests últims anys també han estat la crònica d’innombrables detencions, processos judicials, dictàmens de presó preventiva i condemnes. S’ha reformat el codi penal i s’ha instaurat noves lleis repressives més dures que les anteriors amb l’objectiu de neutralitzar aquest repunt de la resposta social. Al mateix temps les condemnes han augmentat, sancionant els mateixos fets amb penes més grans que anys enrere. La repressió és la resposta d’un sistema que es veu qüestionat i el seu objectiu és neutralitzar tots els elements que el puguin desequilibrar.
Temps de parlar clar
No obstant, malgrat aquests anys d’aflorament combatiu, el discurs d’algunes organitzacions i grups revolucionaris no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Es troba en falta més contundència a l’hora d’assenyalar l’enemic de forma general, i això es tradueix en feblesa i dubtes a l’hora d’afrontar la repressió en particular.
Potser per influència de l’esquerranisme el nostre discurs s’ha modificat i avança pel camí d’allò políticament correcte. Estem cohibits a utilitzar els nostres termes, i al seu lloc ens movem dintre d’un llenguatge proper a l’acadèmic, tècnic i professional, al qual es segueixen les regles de la comunicació establerta pels mitjans de masses. Paraules com ciutadà, democràcia, tolerància, etc. són utilitzades en un sentit positiu i inqüestionable, mentre que anarquia, sabotatge o revolució comporten un caire negatiu i fins i tot condemnable. D’aquesta manera, a alguns grups revolucionaris ens ha costat reconèixer públicament que ho som, i que l’objectiu de la nostra existència no es sinó subvertir l’ordre establert.
Al pla sindical es confon el tot per la part, i de vegades fa l’efecte que el nostre horitzó no va més enllà dels convenis col·lectius, legislació laboral, denúncies a inspecció de treball o piquets informatius. Al social cada cop ens diluïm més en plataformes heterogènies amb un discurs difós, en les que bona part dels seus integrants criminalitzen l’ús de la violència i relativitzen la participació en processos electorals, arribant a acceptar aquesta via en alguns casos. Llegint els nostres pamflets aparentem ser els bons nois que mai creuen la línia de la legalitat. Les accions que poden categoritzar-se negativament no són reivindicades per cap sindicat o organització de caràcter públic, i el motiu no creiem que sigui tant la por a la repressió com la por a què pensarà la gent de nosaltres. Això ens condueix a la conclusió que desgraciadament posem més interès en dir allò que d’altres volen sentir que allò que realment pensem.
En l’aspecte repressiu aquesta adequació del discurs a allò políticament correcte és tremenda. Si una manifestació acaba en disturbis es parlarà de provocadors infiltrats. Si hi ha enfrontaments amb la policia es parlarà de brutalitat policial. Si hi ha detencions es parlarà de muntatges policials. Si hi ha un conflicte sindical es dirà que el patró no respectava els drets de les treballadores. Sempre som víctimes i mai ens sortim dels límits. Som ciutadanes exemplars. No obstant, en multitud d’ocasions som nosaltres qui decidim tensar la corda ja que pensem que els límits dintre dels quals ens deixen moure’ns ens estrenyen i no ens deixen respirar. I no hem d’avergonyir-nos-en.
Precisament el fet que les organitzacions revolucionàries no mantinguin un discurs ferme en aquest sentit fa que la repressió sigui més difícil d’abordar. Les militants que per la seva labor són condemnades es troben soles, ja que les organitzacions no recolzen ni assumeixen políticament les accions per les que les condemnen. Això fa que sigui moneda comú a la lluita antirrepressiva tractar els casos de forma individualitzada i que es cobreixi solament l’aspecte més personal i emocional a través de grups de recolzament d’amigues i familiars.
A dia d’avui s’està condemnant a presó a nombroses companyes per motius perfectament assumibles per les nostres organitzacions. No ens interessa si són culpables o no, ja que els fets pels quals se’ls jutja i condemna podrien ser aplicables a qualsevol de nosaltres. Com a organitzacions públiques tenim la responsabilitat de generar un discurs que empari la pràctica de les nostres militants. Que ens arrisquem a la il·legalització? Que ens tractaran de bojos? Doncs potser sí, però és preferible afrontar la repressió de forma col·lectiva a deixar que ens aniquilin una a una. Com sol dir-se, juntes som més fortes.
La lluita de classes no es queda entre els murs d’una fàbrica
La CNT de Barcelona té el seu àmbit d’actuació al món laboral. No obstant això som conscients que els conflictes socials actuals són una expressió més de la lluita de classes. És per això que hi participem activament, encara que no sempre portem les inicials per davant. De fet, algunes de les nostres militants estan sent repressaliades i condemnades per diverses causes, totes elles vinculades a lluites que recolzem. Per tot això diem públicament que recolzem a les nombroses companyes que estan sent repressaliades per oposar-se radicalment al capitalisme i a l’estat. A les encausades i condemnades de la revolta de Can Vies, a les que van rodejar el Parlament, a les que van sortir a paralitzar la ciutat a les vagues generals, a les que es van enfrontar al feixisme, a les que van fer de l’1 de maig un dia de lluita, a les anarquistes que van conspirar contra tota autoritat. Les recolzem a elles i a les causes per les que les condemnen.
En concret, nosaltres tenim com a objectiu principal acabar amb la societat de classes, abolir l’Estat i instaurar en el seu lloc una societat comunista llibertària. I per arribar a això pretenem promoure un procés revolucionari, al qual els mitjans de producció i la riquesa dels capitalistes seràn expropiats i posats a disposició del comú. És a dir, els nostres objectius no només no encaixen a la legalitat democràtica capitalista, sinó que s’hi oposen obertament i pretenen derrocar-la, així que si estem cometent un delicte ja poden venir a buscar-nos.
